Marxisme obert

El marxisme obert és una escola de pensament que es basa en crítiques socialistes llibertàries del comunisme de partits i subratlla la necessitat d'obrir la praxi i la història a través d'un mètode antipositivista (dialèctic) basat en la "reflexivitat pràctica" dels propis conceptes de Karl Marx. La "obertura" en el marxisme obert també es refereix a una visió no determinista de la història en què es planteja la imprevisibilitat dels resultats de la lluita de classes.^[1]

Les fonts del marxisme obert són moltes, des del retorn de György Lukács a les arrels filosòfiques del pensament de Marx, com el consellisme i l'anarquisme, i també elements de l'autonomisme i el situacionisme. Les afinitats intel·lectuals amb el marxisme de l'autonomisme van ser especialment fortes i van conduir a la creació de la revista The Commoner (2001–2012), arran de les publicacions marxistes obertes anteriors Arguments (1958–1962) i Common Sense (1987–1999). En els anys setanta i vuitanta, els debats sobre la separació del capitalisme econòmic i polític sota el capitalisme es van desenvolupar al grup de treball de San Francisco, Kapitalistate i a la conferència de la revista Capital & Class, que incloïa molts dels teòrics del marxisme obert i va influir significativament en el seu desenvolupament teòric.^[2]

Tres volums titulats Open Marxism van ser publicats per Pluto Press durant els anys noranta. Un treball recent de marxistes oberts ha aportat una revaloració de Theodor W. Adorno. Entre els que normalment s'associen amb el marxisme obert hi ha John Holloway, Simon Clarke, Werner Bonefeld, Ana C. Dinerstein, Richard Gunn, Kosmas Psychopedis, Adrian Wilding, Peter Burnham, Mike Rooke, Hans-Georg Backhaus, Helmut Reichelt, Harry Cleaver, Johannes Agnoli, Kostas Axelos i Henri Lefebvre.^[3][4]